El novembre del 1918 suposà un cert punt d'inflexió en la història del valencianisme. Amb el referent nacionalista català, ben pròxim, en plena ebullició i en un clima d'optimisme generalitzat als moviments de construcció nacional de tota Europa, URV i la Joventut Valencianista impulsaren una declaració on es recollien les reivindicacions mínimes del jove nacionalisme valencià però amb l'ànim d'influir en la totalitat de les forces polítiques valencianes. Una altra versió, més extensa, concretaria i ampliaria els punts amb les glosses de destacats activistes del valencianisme d'aquell temps.

Declaració valencianista de 1918

1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d´una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d´història i de condicions econòmiques.

2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.

3. Reconeixem la compatibilitat de l´Estat Valencià i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibèriques dins d´una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d´atribucions de l´Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l´Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.

4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.

5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.

6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.

7. Reconeixent les varietats locals dins de l´antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l' Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.

8. L´Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.

Els glossadors van ser, punt per punt:

1.- Eduard Martínez Sabater
2.- Ignaci Villalonga Villalba
3.- Josep Garcia Conejos
4.- Eduard Martínez Ferrando
5.- Pasqual Asins Lerma
6.- Salvador Ferrandis Luna
7.- Maximilià Thous Orts
8.- Lluís Cebrian Ibors