A Nicolau Primitiu per la seua indubtable bona intenció i en homenatge a la seua vida en pro del valencianisme.
A Sanchis Guarner i a tothom què com ell hagué de deixar Lo Rat Penat amb l'esperança que algun dia tornen a estar presents, si més no, d'una manera espiritual.
Lo Rat Penat es va fundar a València en temps de Renaixença el 1878. Esta associació "d'amadors de les glòries valencianes" es caracteritzà amb excepcions i des d'un principi per la seua defensa de la unitat lingüística de la llengua valencianocatalana si bé fou una de les darreres en abandonar les teories pseduoccitanistes o el propi nom de "llemosí" amb que no només a a València sinó també a Catalunya es coneixia en els ambients propers al fenómen renaixentista.
La institució participarà de l'intercanvi cultural amb la resta del domini lingüístic i mitjançant l'organització d'activitats com els Jocs Florals donarà cabuda a autors de tots els seus territoris. Açò no impedirà , però, que des de Lo Rat Penat s'alcen enèrgiques veus de protesta per la inicipient denominació unitària de "llengua catalana" que la romanística internacional i com a ruit de la Renaixença a Catalunya començava a donar-li, a les acaballes del segle XIX ,a la llengua compartida .
Siga com siga, el particularisme sostingut per la institució no li va fer negar allò comú amb la resta de territoris de l'antiga Corona d'Aragó i especialment amb els paisos de la nostra parla. Així s'organitzaran nombrosos actes d'homenatge a la figura del Rei En Jaume, entre ells, l'ofrena del dia nacional valencià al monument del Parterre sufragat per la pròpia institució. L'associació es destacà pel seu conservadurisme durant pràcticament tota la seua existència i pels seus tebis posicionaments polítics que impedien l'evolució del valencianisme cultural cap a plantejaments obertaments nacionalistes, un fet que, tot i les crítiques internes llançades no impedí ser un punt de referència obligat per als valencianistes si me´s no pel que fa a la vessant lingüísticocultural.
Especialment important és açò després de la guerra d'Espanya, quan els nombrosos partits i agrupacions valencianistes de la república desapareixen i només Lo Rat Penat pugué servir de refugi als nacionalistes valencians de totes les ideologies. Tot i que les discrepàncies ideològiques, tal i com les coneixem hui, eren llavors matisos, la pluralitat existia i habitava de manera pacífica dins de Lo Rat Penat.
Nicolau PrimitiuPatrici del valencianisme i un dels presidents d'esta institució valencianista va ser el suecà Nicolau Primitiu, autor de ben intencionada i excessivament maltractada proposta onomàstica de "llengua bacava" que pretenia donar resposta a la necessitat d'encaixar el particularisme onomàstic dins de la unitat lingüística. Així la seua editorial va arribar a patrocinar un dels premis dels Jocs Florals del 1960 amb un títol prou clarificador i coherent amb els coneixements sobre nacions i nacionalismes de l'època "¿Es una mateixa llengua i per tant una mateixa nacionalitat la dels Balears, Catalans i Valencians?. En aquest casafirmatiu: ¿Quin nom convindria que comprengués les llengües i nacionalitats dels tres i no ferira la susceptibilitat de no ningú?"
Com veiem el secessionisme, que ja tenia referents en la figura del poeta Bayarri (autor d'"El perill català") i d'alguna o altra manera en el propi Constantí Llombart, encara no era el problema de fons i de fet tardarà molt en arribar a ser-ho. Però llavors com acabà la centenària institució convertint-se en referent cultural del valencianisme temperamental primer i de l'anticatalanisme "blaver" després?
El trencament valencianista que tingué lloc tant per les discrepàncies ideològiques fruit de les propostes fusterianes com per nombroses qüestions personals estretament relacionades tampoc no acabà d'impedir eixe esperit d'unitat dins de l'associació. Com hem introduït adès, Lo Rat Penat va ser durant els primers anys del franquisme el refugi quasi exclusiu del valencianisme i fins i tot el bressol d'una grup de joves universitaris que acabaran formant part del moviment encapçalat pel paisà de Nicolau Primitiu, Joan Fuster.
El propi Fuster participava de l'entorn me´s directe de l'entitat com ho havien fet durant els 50, Enric Soler i Godes, Francesc Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Santiago Bru, Miquel Adlert, Vicent Giner i Boira, Xavier Casp, Lluis Querol i Enric Valor, molts d'ells fins i tot membres de la seua Junta de Govern. I també passaran per allà els llavors jóvens valencianistes Lluís Aracil, Alfons Cucó, Francesc de Paula Burguera i Ènric Tàrrega que després d'una o altra forma arribaran a ser protagonistes de la transició democràtica.
L'aparició (o reaparició doncs fins i tot membres de LRP com Miquel Duran i Tortajada havien estat precursos dècades abans) de les propostes obertament pancatalanistes de Joan Fuster, especialment representades per "Nosaltres els valencians" i "qüestió de noms", no tingué a la institució conseqüències definitives (com tampoc a la societat valenciana) si bé foren enèrgicament contestades per alguns membres de Lo Rat com mostra la carta publicada a la revista catalana Serra d'Or signada per Casp i Cucó entre molts altres en la que per descomptat no es posà en dubte la unitat lingüística. La llavor del que després serà el conflicte identitari valencianista i valencià per extensió, estava, això sí, germinant.
Tornem a la situació interna de Lo Rat Penat . Amb la mort de Segura de Lago el 27 de novembre de 1972, arribà a la presidència Emili Beüt, ratificat reglamentàriament dos anys més tard. Precísament a eixa elecció es presentà com a "alternativa continuista" a la candidatura de Joan Senent Anaya més acord als plantejaments fusterians i conseqüentment qüalificada de "catalanista" per ja importants sectors de l'associació. Quatre anys després E. Beut tornarà a ser ratificat puix la candidatura encapçalada per Xavier Casp, que ja havia fet un important viratge ideològic i que desconnectà per complet amb les noves generacions de valencianistes ara entusiasmades pel marcat caràcter antifranquista de la proposta fusteriana, es retirà.
Ja al 1975, un grup de professors dels cursos de llengua valenciana impartits fins al moment amb la Gramàtica de Carles Salvador justificaren l'abandonament de la institució tot creant el "Centre Carles Salvador" front al que alguns membres la institució va reaccionar impedint l'accés a la Junta dels sospitosos de "catalanistes". També llavors es va posar de manifest la intenció de revisar i actualitzar les Normes de Castelló i la pròpia Gramàtica, Una feina que sempre observant al treball del Institut d'Estudis Catalans havia realitzat Salvador. La redacció d'este nou manual va ser duta a terme per la comissió organitzadora dels cursos de LRP, però les modificacions van saber a poc a alguns membres ja obertament secessionistes que les comdemnaren per ser massa pròximes a la normativa de l'IEC.
Començaven els temps de marcada crispació, a les darreries del règim el fusterianisme havia aconseguit arrelar - en alguns casos d'una manera més bé estètica, entre tota l'esquerra que havia incorporat així la retòrica valencianista dins de la seua lluita per un nou règim democràtic. Este èxit relatiu de la proposta fusteriana fou percebut com una "amenaça" per la seua marcada component pancatalanista, així importants sectors de LRP exigeixen a la institució un posicionament obertament contràri a la nova doctrina valencianista.
Així, un sector clarament unitarista intentà aprofitar l'avinentesa generada per les eleccions internes del 1976 en les que s'havia de renovar bona part de la Junta Directiva per garanti la seua presència. Les eleccions, que comptarem amb una molt alta participació tingueren dues candidatures, una més bé continuista, de Bru i Vidal i una segona encapçala pel mestre Sanchis Guarner que va perdre amb 149 vots front als 257 del cronista. La premsa es va fer ressó de les ja crítiques divergències internes i amb certa desconfiança sobre quins a fins punt hi havia hagut joc net en l'elecció.
El 1977 tingué lloc el tradicional Aplec valencianista a El Puig que s'aprofità per clausurar una campanya explícita a favor de la unitat i l'oficialitat de la llengua , en ella intervengueren socis de LRP com Enric Tàrrega, Joan Senent i Sanchis Guarner, fins i tot est últim va ser un dels qui intervingueren a l'hora dels parlaments per expressar de manera explícita la unitat lingüística. el fet va molestar a alguns socis que demanaren la Convocatòria d'una Assemblea General Extraordinària pwer expulsar als responsables de dita "ofensa" als sentiments de bona part dels socis de l'associació.
Els implicats no assitiren a la convocatòria, que es va celebrar seguint els criteris dels estatuts interns, però presentaren un escrit de renúncia per voluntat pròpia pel que finalment no pugueren ser formalment expulsats, El Diari Las Provincias, encapçalat per Maria Consuelo Reyna que encara no havia donat el pas definitiu que la converti en agitadora periodística de l'anticatalanisme recollí així els fets d'aquell trist 25 de Novembre de 1977.
"En un clima desusado, con una gran dosis de apasionamiento que provocó situaciones de gran tensión, se celebró ayer la jSanchis Guarnerunta extraordinaria de la sociedad Lo Rat Penat, que tenia que abordar la baja de los socios Manuel Sanchis Guarner y Joan Senent" `[...] "Si ya el clima, desde comienzo de la reunión, era tenso, al pasar al tercer punto del orden del día, que hacía referencia a las propuestas de baja, el clima se fue agriando. El pre-sidente de Lo Rat Penat, Emilio Beüt Belenguer, dio lectura a la propuesta suscrita por varios socios, en el sentido de pedir la baja como socios de los señores Sanchis Guarner y Senent, por su petición de la cooficialidad de la lengua catalana para Valencia". [...] "Inmediatamente después, dio lectura a una carta del señor Sanchis Guarner, para la que pedía él mismo su baja en la sociedad, el pasado dia 18. Después de la lectura, el ambiente parecia estallar, en una prolongada ovación, y pidiendo que constara en acta que la junta general le daba la baja. El señor Beüt, en cuanto pudo hablar, dijo que no podia ser, puesto que el Señor Sanchis Guarner no era ya socio de l’entidad. Palabras estas que fueron protestadas con gritos de "fuera, fuera". [A partir de ese momento se sucedieron diversas intervenciones apoyando la propuesta de los socios, que fueron largamente aplaudidas. Estas intervenciones, a pesar del ruego de la presidencia de que únicamente se abordara la cuestión del señor Senent, hicieron algu-nas, también referencia al señor Sanchis Guarner. Tres fueron los socios que intentaron defender la postura del señor Senent. Intentaron, porque fueron repetidamente interrumpidos con frases de todo tipo, faltas de corrección y desacato a la presidencia. Dos socios presentaron su cese en la entidad por lo que calificaron de "vergonzoso" de la situación y porque sus propuestas no fueron escuchadas ni compartidas"."Con el ambiente a temperatura previa a la ignición, fue propuesta la votación sobre si se le daba la baja, y se procedió a la votación. El resultado de la misma reflejaba ya el ánimo: mayoría absoluta a favor de la baja, con seis votos en contra." "Levantada la sesión, se apercibió la presidencia que sobre la mesa había un sobre, dirigido al presidente. Se dio lectura al texto que contenia ante un auditorio que hablaba con pasión. La carta estaba remitida por el Senyor Senent, y en ella decía que se consideraba dado de baja desde el pasado mes de junio, porque desde entonces no pagaba las cuotas".
Des de llavors el degoteig de baixes d'antics socis de l'entitat fou imparable. A les de Senent i Sanchis Guarner s'uniren les de Matilde Salvador, Primitiu Gómez Senent o Martín Dominguez Esta situació suposava segons el recentement publicat llibre d'història de Lo Rat Penat com "una apertura de Lo Rat Penat a sectors mes populars de la societat, els nous socis de la qual substituien als "notables" que es dona-ven de baixa d’una entitat que optava per no permaneixer impassible davant del creixent pancatalanisme". (sic)
Tot i que la institució s'havia "lliurat" ja de la gran majoria dels membres més pròxims als plantejaments fusterians o senzillament unitaristes pel que fa a la llengua la Junta Directiva mantenia una defensa enèrgica de les Normes del 32 (clarament unitaristes però adaptades a la realitat lingüística valenciana). Este fet va ser aprofitat per Adlert i Casp, liders del secessionisme lingüístic dins de la bogeria d'una caçera de bruixes indiscriminada. Si bé esta Junta Directiva havia vingut a consentir d'alguna manera els fets relacionats amb la baixa de Sanchis Guarner, no estava disposada a cedir davant el xantatge que Adlert i la revista Murta els llançaven pel que fa a la revisió ortogràfica.
Entre els nombrosos fronts oberts a LRP, cal destacar un episodi estrany, segons el qual s'hauria tractat de donar de baixa a 227 socis que no estaven al dia en les seues qüotes, un fet que va ser considerat com un intent de "purga ideològica" dins de l'entitat.
Així segons conten Beüt, va tindre almenys un intent de dimissió com a President motivat per un article d'Adlert en que criticava l'intent dels ratpenatistes per encapçalar eixa revisió ortogràfica que ell i Casp pretenien dur a terme des del Centre de Cultura Valenciana (posteriorment RACV). Siga com siga les relacions entre LRP i la RACV anaven deteriorant-se per moments i creixia igualment una oposició interna que demanava a l'entitat un major grau de contundència front al valencianisme fusterià i pancatalanista. Cal dir que el 1977 un grup de gent estretament lligat a Lo Rat, organitzadors d'allò que s'havia conegut com "la paraeta" fundaren el Grup d'Acció Valencianista, que pocs anys més tard protagonitzaria algunes de les accions anticatalanistes més tristament importants durant i després de "la Batalla de València".
El 1978 les discrepàncies respecte al procés de reforma ortogràfica arriben a la pròpia Junta amb l'abandonament de Bea Izquierdo. Però va ser mesos després, el 24 d'Octubre de 1979, possiblement en un dels moments més intensos de la guerra identitària al territori valencià, quan la crispació dins de l'associació arribà al seu punt màxim. . Emili Beüt va preguntar en aquella Junta Extraordinària i entre crits si l'objectiu definitiu era que LRP "acceptara les Normes de l’Academia, sense més discussió" . Al comprovar de manera sorollosa l'intenció dels assistents pronuncià les paraules "queden aprovades les normes de l'Acadèmia!", una afirmació que no va ser recollida al'acta original i que fou introduïda a la següent assemblea, sempre segons el llibre d'història de l'entitat.
Beüt, que ja havia rebut nombroses crítiques internes i externes va presentar la seua dimissió a la Junta de Govern del 6 de Novembre junt a altres directius però rectificaren per no condemnar a mort a l'entitat. Encara hi hagué temps de redactar un manifest a l'opinió pública datat a 12 de desembre de 1979 en el que es poden llegir afirmacions com
:"Nosatres no podem participar en eixa maniobra sent còmplices de la transformació de Lo Rat Penat després de més de cent anys d’existència realisant una tasca dedicada intensament a la cultura valenciana. Som conscients de la reponsabilitat que contrauríem davant la Història si acceptàrem unes determinacions programades per determinats sectors en que la crispació i la violència són els seus objectius, i que pretenen que el prestigi de Lo Rat Penat els servixca per a cobrir els actes de demagògia a que estam acostumats".
Beüt, Barrachina, Senís, Bono, Marí Montañana, Soler i Godes, López Sancho, Lacreu, eren acusats de "catalanistes" per no acceptar la normativa de la RACV que ja havia vist la llum al 12979 des de la publicació Murta. el sector més dur no tingué prou amb l'acceptació de les normes de la RACV i va forçar la seua dimissió el 9 de giner de 1980 a una assemblea a la que no pugué assistir Beut . Es presentà un vot de censura "sa actuació contrària al sentir majoritari dels socis."
La votació fou abrumadorament guanyada pel sector més dur i proper a la RACV. La Junta tot i no reconèixer el vot de censura decidí presentar la seua dimissió, així un dia més tard tingué lloc una nova assemblea extraordinària en la que Xavier Casp accedí a la presidència de la centenària associació d'amadors de les glòries valencianes.
I així el valencianisme va perdre una altra important batalla, la d'una associació centenària cabdal en el procés de recuperació cultural dels valencians des de la seua fundació. Diferents sectors han intentat tímidament coordinar estratègies per recuperar l'associació que hui en dia està blindada per sectors més que propers al Partit Popular. Les batalles a l'entorn de LRP han continuat fins a hui tot i que en paràmetres diferents i la important tasca que per altra banda realitza l'associació en matèria cultural i folcklòrica continua segrestada, com moltes altres coses que un dia foren nostres, pels adversaris declarats del nacionalisme valencià.
.
 |
Reportatges 
