L'històric valencianista Francesc de Paula Burguera va nàixer a Sueca l'any 1928. Fou membre del Partit Democràta Liberal del País Valencià i elegit diputat l'any 1977 dins del grup d'UCD que acabà per abandonar els anys de negociació de l'Estatut. Amb el temps creà el Partit Nacionalista del País Valencià de la qual sigué Secretari General, una força política que esdevingué embrió de la Unitat del Poble Valencià. És escriptor i periodista i ha estat recenment centre de les mirades per dues raons ben diferents: el seu comiat de l'agència OTR Europa Press per suposades pressions de Zaplana i pel seu nomenament com a President de Valencians pel Canvi, organització progressista recolzada per diversos polítics i intel.lectuals valencians.

- Vosté, com molts altres valencianistes de la seua època passaren per Lo Rat Penat. Són bons els records d'aquells temps?

-Home, si. Cal tenir en compte, per exemple, la presència de Carles Salvador i els seus cursos de valencià, quan presidia Lo Rat, Manuel González Martí. Cursos que van tenir molt d’èxit. Ningú no posava en dubte l’unitat de la llengua. Teniem el “Teatre Estudi”, que dirigia Rafael Llorens de Romaní. Amb l’objectiu de modernitzar el teatre en valencià´. L’any 1.959, a Lo Rat Penat, vam estrenar l’obra de Baltasar Porcel “Els condemnats”. Porcel tenia aleshores 21 anys i vam fer que vinguera a l’estrena de lobra. Va ser la primera vegada que Porcel eixía de Les Illes com autor reconegut. També es posaren a escena obres d’autors estrangers, com ara, Cocteau, traduïdes al valencià. Jo mateix vaig estrenar “L’home de l’aigua”. I es van representar els “Misteris del Corpus”, a l’aire lliure, en la plaça de l’Almoina, dirigits per Josep Mª Morera. Està clar que aquell Lo Rat Penat, ¡malgrat la dictadura!, no tenia res a veure amb el d’hores d’ara.

Hi ha una frase seua, entre un recull de frases celebres del valencianisme seleccionades pel nostre portal, que és prou reveladora. "El problema no és un problema de "valencianisme" i "catalanisme" , sinò que és d'hòmens, de persones i de noms. És un problema de d'enfrontaments personals. D'uns escriptors que estan enfadats perquè un llibre que havia de ser escrit per un, ho va ser per un altre." S'està referint al conflicte entre Casp i Fuster? Creu realment que en aquella fractura està també la fractura del valencianisme?

-Anem a veure. Hi ha un enfrontament de Casp i Adlert amb Fuster que esclata el 1.962, arran de 1a publicació de “Nosaltres els valencians”. Fuster ha anat convertint-se en el referent intel.lectual del valencianisme mentre que Casp i Adlert van perdent el predicament que tenien durant els anys de la postguerra. Aquest enfrontament arribarà fins els darrers anys del franquisme en que a Casp i Adlert els entra la burrera de plantejar el secessionisme lingüístic. S’han donat compte, segons diuen en articles publicats a Levante i Jornada, que la llengua que havien estat escrivint i editant al llarg de tota la seua vida “no és la llengua que parla el poble”. I es dediquen a inventar-se una ortografia per a diferenciar el valencià del català. Un desgavell com un altre. Ací està l’origen del conflicto lingüístic. Fuster escriu en català, és un “catalanista”. Casp i Adlert escriuen amb una ortografia diferent que ells s’han inventat, i escriuen en “valencià”. Son “valencianistes” front al “catalanista” Fuster. Aquesta estupidesa és la que agafa la dreta quan la transició per a enfrontar els valencians i fomentar el conflicte político-lingüísitc.

El 1.962, però, Fuster publicarà un altre llibre, “El País Valenciano”, editat per Destino. Destino havia pensat en un primer moment encarregar-li aquesta obra a José Ombuena, director aleshores de “Las Provincias”, finalment es van decidir per Fuster. Quan es publicà l’obra, “Las Provincias” començà una campaña barroera en contra de Fuster, desacreditant “El País Valenciano” i el seu autor, publicant frases i passatges de l’obra fora de context. Per exemple, el senyor Ombuena deia als seus lectors que Fuster ofenia els valencians perque “dice que los valencianos comen ratas”. I això perquè Fuster deia, amb tota raó sense faltar a la veritat, que en els pobles on es conreava l’arròs hi hagué moments en que es menjaven rates d’aigua. A Sueca, el meu poble, jo les he vist vendre en el mercat. Va ser una campanya contra Fuster ferotge. Fins arribar a ser, com ell va dir, “combustible de falles”.

Vosté va tindre el gust de viure ben a prop del seu paisà i amic Joan Fuster. Fins i tot s'ha comentat en alguns cercles que Fuster, que no era exactament un economista, es basà en aportacions seues per a presentar la seua visió econòmica del país rebatuda després per Ernest Lluch. Ens pot dir què n'hi ha de cert en això?

-Efectivament, quan Fuster estava escrivint « Nosaltres, els valencians », em va demanar un treball meu que havia obtingut el Premi de la Fundació Ignasi Villalonga, que s’atorgava en el cartell de la convocatòria dels Jocs Florals, a un treball sobre les conseqüències per al País Valencià de la creació de la Comunitat Econòmica Europea. No recorde, ara, l’any exacte, però deuria ser entre els Jocs Florals dels anys 1.958/61. El treball és titolava “El País Valencià davant el Mercat Comú”. D’aquest treball va traure Fuster les dades econòmiques que figuren al seu llibre. La visió econòmica de Fuster que figura en « Nosaltres els valencians » va ser rebatuda per Ernest Lluch. I també per Mollà i Mira en “De impura natione” En el meu llibre “És més senzill, encara, digueu-li Espanya”, tracte d’aquesta qüestió, en l’apartat “Fuster no es va equivocar” (Pag. 223 a 235).

- Amb '"És més senzill encara, digueu-li Espanya" va ser mereixedor d'un premi d'assaig Joan Fuster com el que han obtingut també altres anys, i amb ben distintes aportacions, Josep Guia amb "València, 750 anys de nació catalana", E. Mira i D. Mollà amb "De impura natione" o Josep Vicent Boira amb "Euram 2010. Una geografia necessària", . Al final quina hauria d'estar l'eixida del valencianisme? Una determinada manera d'entendre Espanya, un projecte nacional estrictament valencià, alguna cosa similar als PPCC de Fuster , una aposta geopolítica com l'Euroregió...?

-El problema del valencianisme no és pas l’eixida sinó l’entrada. Amb el valencianisme polític, el que cal, abans de tot, es fer-lo entrar en la societat. I això puposa definir un missatge ben intel.ligible i actratívol que puga captar l’atenció dels ciutadans. En qualsevol cas, i en primer lloc, un projecte nacional estrictament valencià. Amb una aposta, és clar, per formar part d’una Euroregió dins l’Arc Mediterrani. La qual cosa ens faría coincidir en un projecte amb els demés Països Catalans. I sempre des d’una opció progressista i interclasista. Aquest és un país mesocràtic on la classe mitjana forma la gran majoría i es ací on s’ha d’introduir el missatge.

La seua eixida de l'UCD no degué ser una decissió fàcil. Des de llavors vosté ha passat a ser vist per molts com el referent d'una dreta valencianista que pugué ser però que encara no ha estat. Li sap mal ser vist així?

-En absolut, pel que fa a mi, personalment. Jo vaig intentar amb la creació del Partit Demócrata Liberal del Pais Valencià (PDLPV), convocar un sector del que podriem dir de dreta liberal, progresista i valenciana, al voltant d’una opció política en aquells moments primers de la transició. Junt a d’altres partits del mateix caire polític fundarem a nivell d’Estat, la Federació de Partits Demòcrates i Liberals, presidida per Joaquin Garrigues Walter. La Federació es va integrar en la coalició UCD i així ens presentarem a les primeres eleccions democràtiques el juny de 1.977. Així és com vaig ser elegit diputat: com a demócrata liberal. Poc després de les eleccions, els liders dels partits que formaven la coalició d’UCD van decidir convertir-la en un partit únic. Jo m’hi vaig oposar. I durante el debat de la Constitució, en veure que els diputats valencians d’UCD com Abril Martorell i Emili Attard s’oposaren a que presentara una esmena en que demanava que, a més dels territoris que havien plebiscitat estatuts, també pogueren accedir a l’autonomia per la via ràpida –l’article 151- aquells que havien perdut els seus furs per drets de conquista, com era le cas del País Valencià, vaig deixar el grup parlamentàri d’UCD i passi al grup Mixt. I és aleshores quan amb uns quants liberals del PDLPV, democristians de la Unió Democrática del País Vaencià i socialistas del PSPV que no estaven d’acord amb la seua fusió amb el PSOE, fundarem el Partit Nacionalista del País Valencià. (PNPV).

L’esquerra nacionalista d’aleshores va tractar de menysprear el PNPV alegant que jo era de dretes. Aquella esquerra encara parlava de que “l’alliberament de classe per l’alliberament nacional” i coses semblants. En unes declaracions a la revista Oriflama vaig dir que si el nacionalisme, al País Valencià, que ja suposava un esforç per a que el poble anara assumint-lo com opció política, damunt es volia presentar montat en una plataforma marxista, no aniriem molt lluny. L’”anàlisi de la realitat” del que parlava el mestre no l’aplicaven correctament. La realitat d’aquest país és la que és.

El 1.982, el PNPV i l’Agrupament d’Esquerres ens fusionarem fundant l’Unitat del Poble Valencià. (UPV). Amb aquestes sigles ens presentarem a les eleccions generals d’aquell any. La llista anava enapçalada per mi i, en segon lloc, per Jaume Lloret, un home ben significat d’esquerres. Un bon amic meu, Vicent Ventura, va escriure un article a l’AVUI on deia que resultava dificil votar aquesta candidatura pel fet d’anar encapçalada per un home de dreta com Burguera. ¡Qué hi farem!. La veritat és que jo sempre m’he considerat un demòcrata liberal i progressista. Res a veure amb la dreta a la que em situavem. Però en fi… Ara, a la meua edat, totes aquestes coses les recorde amb humor barrejat amb certa pena. Això si, sense cap rencor i molta comprensió per a tots. I sense cap satisfacció personal, ben al contrari, de que haja passat allò que jo imaginava i no volia.

. Creu que el discurs econòmic s'ha fet servir suficientment pel nacionalisme valencià? No és possible acostar el valencianisme al món empresarial d'una manera més clara del que fins ara ha estat?.

-¿A quin món empresarial?. El món empresarial valencià te dues vesants: la dels “grans” empresaris, que sempre estarán pròxims al poder constituit, al voltant dels qui manen, siga el PP o el PSPV. Son empresaris que es dediquen més a l’especulació que a la fabricació de bens, és a dir, a viure del pressupost, de les inversions públiques. Després están els empresaris que configuren l’economía productiva, els que tenen que competir en els mercats espanyols o internacionals amb els seus productes. Es el món de la petita i mitjana empresa, el món de les “pimes”. El món al que els nostres polítics apenes si presten atenció. Qué els pregunten als empresaris del sector com ha anat la Fira del Moble d’enguany. I és a aquest món al que s’ha d’acostar el valencianisme. Que, com deia abans, s’ha de configurar com una opció interclasista.

L'estatut del 1982 va decebre les esperances de molts en aquells temps. La reforma aprovada ara per PP i PSOE és suficientment satisfactòria?.

-En absolut. No s’ha tingut en compte a l’hora de tractar del finançamet, el nostre dèficit fiscal com ha fet el català. I el manteniment de la barrera del 5% referit als vots de tot el país, suposa que continuarem en una democracia restringida, en un vertader dèficit democràtic. No te sentit que per a accedir a les Corts Valencianes es posen més dificultats que per accedir al Congrés dels Diputats espanyol.

- Pla Ibarretxe, nou estatut per a Catalunya, altres reformes estatutàries com ara la nostra, una reforma constitucional en l'horitzó polític. Tot plegat creu que pot ser definiti com a segona transició?

-Hauria de ser una verdadera segona transició. Excepte, per als valencians, clar. Amb la reformeta que han fet del nostre Estatut continuarem igual, que vol dir pitjor, si ens comparem en l’avanç que puguen fer els demés.

- BLOC, ERPV , ONV, i d'alguna manera o altra, tot i que clarament diferenciades entre elles, també EUPV i UV ,es disputen l'espai del valencianisme polític. Creu que és possible un major nivell d'entesa i convergència entre els qui s'anomenen valencianistes?

-Caldria que així fos. Sobre tot de cara a les properes eleccions del 2007 i, especialment, si es manté la barrera del 5%.

- Llegim, a una entrevista realitzada l'any 97 amb motiu d'un guardó concedit per la Universitat de València, que vosté era una miqueta escèptic sobre la possibilitat de tancar el conflicte lingüístic. Llavors la qüestió estava en mans del Consell valencià de Cultura. Ara, amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en marxa, havent consolidat oficialment la normativa i amb el conegut dictamen aprovat... creu vosté que aquell conflicte ha quedat definitivament soterrat?

-El conflicte lingüístic que provocaren Casp i Adlert, no va tindre cap aceptació, com és natural, entre els escriptors que estimen la llengua i la treballen. El meu escepticisme es referia al conflicte polític, als que utilitzen la llengua com instrument partidista. I aquest conflicte continua sent utilitzat per la dreta sempre que li convé per a fer demagogia amb el secessionisme. Ho estem veient en aquests moments.

- Ara l'han fet fora d'OTR Europa Press, on participava vosté amb els seus articles d'opinió. voste apuntava a Zaplana com a responsable d'este comiat. Per què?

-Perquè ja era la segona vegada que intervenia davant la direcció d’Europapress perque no es publicara un article en que el criticava. Va ser fa un any més o menys. Era un article en que feia broma del rellotge que exhibia en una sessio de la comissió del 11-M. Un rellotge de tres milions de pessetes segons informà la prensa. Va aconseguir que l’article no es publiqués. Ara ha estat un altre article que al senyor Zaplana no li va agradar, i tornà a presionar al director d’Europapress amb la col.laboració de Pedro J., que també eixia en el meu article. I aconseguiren, no que l’article no es publicara sinó que em feren fora dels col.laboradors. Curiosament –¡el que son les coses!- als quatre mesos d’haver prés possessió de la presidencia de la Generalitat, el senyor Zaplana vingué a veurem a Madrid per a que jo intervenira davant el director del “Levante”, que aleshores era Ferrán Belda, per a que rebaixara les crítiques que el diari feia a la seua tasca política. Supose que no serà precis que diga quina va ser la meua resposta: enviar-lo a pastar fang. Zaplana és un dels polítics més pocavergonya de tot l’espectre ideològic.

- Siga desacomplexadament sincer. Coneixia abans d'esta entrevista www.valencianisme.com? I de ser així què opina d'un espai com el nostre?

-Si que el conexia, i el visite amb certa freqüència. Com altres. I tinc una bona opinió del que esteu fent.

OCTUBRE 2005

Copyright © per www.valencianisme.com Drets Reservats.