En esta ocasió, rescatem un article d'opinió de l'any 1978 per als reportatges de Valencianisme.com. Titulat “Les franges i el búnker barraqueta” i escrit per un ciutadà de Castelló de la Plana, és un bon exponent de com veia la polèmica simbòlica un valencianista de la Plana en aquell temps tan convuls que va ser l'anomenada “batalla de València”. Alhora, però, l'escrit no deixa de ser actual quant a la problemàtica que planteja: l'anticatalanisme com a tapadora del centralisme que patíem i patim realment els valencians, és a dir, el de Madrid. Parlem-ne.

L'autor de l'article descriu la campanya anticatalanista (i, en realitat, antivalencianista) que estaven portant a terme aleshores l'Ateneu, el GAV, el batle del Cap i Casal (que era Miguel Ramón Izquierdo, nomenat a dit pel règim l'any 1973 i, més tard, fundador d'Unió Valenciana), AP i el conegut com a “búnker barraqueta”, és a dir, tots aquells que, arribada la Transició, veent perillar el poder que concentraren durant el tardofranquisme, s'afanyaren a atiar el foc anticatalanista, embolcats en una “real senyera”.

Miguel Ramón Izquierdo, batle de la Ciutat de València de 1973 a 1979 (quan passa a presidir la Junta Central Fallera)

I la critica com a una “maniobra confusionista per a desviar l'atenció” del “centralisme real (de l'Estat espanyol, del Govern de Madrid)” i “d'uns altres problemes més reals” que el dels símbols. D'eixa manera, els seus impulsors pretenien “boicotejar el procés autonòmic, dividir el País Valencià i ridiculitzar-nos davant de l'exterior”. Un discurs clar i ras en un moment crític.

El famós "búnker barraqueta" on els nostàlgics del franquisme es reunien per a conspirar contra el procés autonòmic valencià, fossat inclòs. (És broma.)

Per un altre costat, la senyera amb franja blava (que l'autor anomena “paternina”) era un element estrany al seu univers simbòlic de tota la vida, per la qual cosa la considera com a estrictament valentina (és a dir, pròpia només del Cap i Casal). Deixant a banda eixa darrera qüestió (discutible i discutida), a ningú se li escapa que els valencians necessitàvem una bandera privativa, que la prenguérem i que la mantenim, ara acceptada per la majoria (ben probablement, més que no ho estaria una altra).

L'actual senyera oficial del País Valencià (1982), en versió simplificada (només les quatre barres de la Corona d'Aragó i la franja blava valenciana). Per a qui no li agraden les corones...

¿Que “l'elegida” podria haver sigut la senyera del Consell Preautonòmic del País Valencià (l'escut de la Generalitat damunt de les quatre barres, sense franja), oficial de 1978 a 1980? Podria haver sigut, però no ha sigut. ¿Que podria haver sigut la senyera amb franja blava i amb escut en comptes de corona, com proposaren els redactors del projecte d'estatut “de Benicàssim” (1981)? Podria haver sigut, però no ha sigut. ¿Que podria haver sigut més democràtica la tria de la nostra bandera oficial? Ho hauria pogut ser, però no ho va ser. El que importa ara és la seua gran acceptació. Visquem el present, que ja ens planteja prou problemes per resoldre.

Arròs, l'autèntica bandera dels valencians i a fer la mà

Aleshores, ¿per què traure ara un article de fa 32 anys que insistix en el debat “dels colorets” amb la que està caent? Perquè, llegit retrospectivament, té implicacions sobre el nostre present, el del valencianisme i el de la societat valenciana. ¿Hem superat els problemes que planteja? ¿Hem sigut capaços de desactivar el “desviament d'atenció” anticatalanista i de fer que els valencians siguen conscients que el verdader perill ve de Ponent? ¿Hem solucionat la incomprensió entre el centre geogràfic del país i els seus extrems? ¿Hem aconseguit cohesionar el País Valencià entorn d'un projecte nacional que sume un bon percentatge de ciutadans?

Camps i Rita, reivindicant l'estrelada com a bons "indepes"

De cara a la resolució col·lectiva d'eixes qüestions, esperem originar més reflexió i més debat. Sense més, reproduïm aquell article (breu, però lúcid i intens) publicat pel diari El País l'estiu de 1978 i traduït ara per l'equip de Valencianisme.com:

Les franges i el búnker barraqueta

Ricard Colom - Castelló de la Plana - 27/07/1978

La campanya per la «senyera-franja blava» (Paternina) que porta en la ciutat de València el búnker barraqueta, ha arribat a uns extrems que a mi, valencià de la ciutat de Castelló de la Plana, em tenen bocabadat. Un dia, expulsen de l'Ateneu uns jóvens «per rojos i catalanistes». Un altre, prohibixen (els de l'Ateneu) una conferència sobre la Constitució perquè l'orador «és català, i açò no és per a que parlen catalans» (la caça de bruixes «catalanistes»). Un altre, els del GAV insulten l'abnegat professor Sanchis Guarner per «catalanista» (casualment, és el qui va tirar avant tot allò dels cursos ICE per a l'ensenyament del valencià). I el batle de València, que s'ha degut gastar mig pressupost ficant «paternines» fins en la sopa. I fins agressions físiques (en Borriana, contra un xic que portava una senyera sense franges).

El grau d'histerisme suposadament «valencianista» s'ha passat ja de rosca. Que si no volem que el petroli de «Castelló» se l'emporte el «imperialisme català» (l'imperialisme estatal, ni nomenar-lo, clar)... Doncs bé, que sàpien en la ciutat de València que en Castelló tenim una senyera (la de la ciutat) amb franja verda. I en Alacant, amb franja blanca, crec. En la ciutat de València, tenen franja blava. Però el búnker i els seus enganyats volen imposar-la com si la de la capital fóra la de tot el País Valencià (que mai ha dut cap franja) «per a diferenciar-nos de Catalunya».

La senyera local de Castelló de la Plana, amb franja verda i l'escut de la ciutat

Tota la histèria no va contra el centralisme real (de l'Estat espanyol, del Govern de Madrid), sinó contra un poble (el català) amb una consciència autònoma més gran. Un exemple perillós per a AP i el búnker local, d'ahí tota la maniobra confusionista per a desviar l'atenció d'uns altres problemes, més reals que no banderes, himnes i altres. AP i companyia pretenen boicotejar el procés autonòmic, dividir el País Valencià i ridiculitzar-nos davant de l'exterior («no s'entenen ni ells, no saben què són, etcètera»).

Gent que mai s'ha preocupat pel nostre poble ara ix al carrer a armar gresca, a confondre, a instigar un odi contra Catalunya (en la meua terra, diem: «Valencians i catalans, cosins germans»). Però que es sàpia de qui mengen i per a qui volen eixa gent el «petroli de Castelló»: per als de sempre, per a ells, la banca, les multinacionals i el centralisme, que els va nomenar a dit.

© Copyright  per Valencianisme.com, el portal web del valencianisme de construcció.  

Tots els drets reservats.