Ahir, divendres 26 de febrer, va tindre lloc en el Club Diario Levante del Cap i Casal l'acte de presentació de la campanya "¿Què és ser valencià?", amb la qual el Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà pretén fer reflexionar i donar veu a les diverses opinions sobre la identitat dels valencians que sorgisquen del si la nostra societat. El blog de la campanya compta, de moment, amb dos vídeos d'opinió: el del lingüista Abelard Saragossà i el del polític Carles Choví .

La campanya dita és la primera que impulsa el CAV Faustí Barberà des de la seua resurrecció del segle XXI, ja que l'antic Centre d'Actuació Valencianista va funcionar durant la dècada de 1930, dirigit, entre altres, pel polític i empresari valentí Joaquim Reig i Rodríguez. A continuació, fem una crònica de l'acte de la vesprada d'ahir en el Club Diario Levante.

Després de fer les presentacions dels qui intervendrien en la taula redona (provinents dels àmbits de l'empresa i de la Universitat), que van córrer a càrrec d'Enric Nomdedéu, Tècnic Superior en Relacions Industrials i regidor del BLOC Nacionalista Valencià en l'Ajuntament de Castelló de la Plana, van començar els parlaments.

El primer que va prendre la paraula va ser Vicent Diego, fundador de la Cooperativa de Vivendes Populars (Covipo) i de la cooperativa de servicis Coinser. També és el president de la Federació de Cooperatives de Vivendes de la Comunitat Valenciana, el vicepresident de la confederació espanyola i membre del Consell Europeu de Vivenda Social. Per una altra banda, en l'àmbit polític, va representar la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (1976-1977) i va formar part de la candidatura d'eixe partit a les primeres eleccions democràtiques des de la Dictadura, l'any 1977.

Durant la seua intervenció, centrada sobretot en la llengua dels valencians, Diego va fer referència a diferents vivències personals que, malgrat els aspectes negatius, li fan detectar una certa evolució en la percepció social del valencià. I és que, deixant a banda el que ell veu com a casos excepcionals, hui en dia, en l'inici d'una conversa, a sovint demana excuses la persona que no contesta en valencià, i no al revés com passava unes dècades arrere.

Això, afirma el cooperativista, és positiu perquè suposa una dignificació de la nostra llengua pròpia, de manera que els parlants del valencià hem de rebre el mateix tracte respectuós amb què nosaltres dirigim les nostres relacions amb els qui no el solen parlar. Segons va dir, hem d'assumir que la situació de la nostra identitat cultural és millorable, però això no ens ha de fer defallir en la defensa que en fem. Ans al contrari, som valencians i hem de seguir identificant-nos com a tals i usant la nostra llengua.

El segon torn va ser el de Federico Félix, representant de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE). A banda de regentar les seues empreses, és el president de la Federació Empresarial d'Agroalimentació de la Comunitat Valenciana (Fedacova) i de la patronal avícola espanyola (Propollo) i el vicepresident de l'organització europea del sector.

Félix es va referir reiteradament a la necessitat d'infraestructures fonamentals que, com ara els trens d'alta velocitat, farien més competitiva l'economia valenciana, ja que posarien a l'abast d'Europa els nostres productes en un temps rècord, als quals no poden acostar-se productors competidors com ara la Xina. Tanmateix, denunciava l'empresari, eixes infraestructures no s'han portat a terme a causa de la nostra exclusió (ja històrica) de les decisions que es prenen a Madrid, la qual preferix impulsar l'Espanya radial, com també van denunciar els altres ponents.

I és en eixe punt on, segons Félix, rau el moll de l'os: la falta d'un poder polític propi, fort, radicat en el nostre territori i amb veu a Madrid té efectes negatius greus sobre el benestar dels valencians. Només així s'explica que, malgrat haver sigut líders en exportació durant tants anys, anem contínuament cap a la cua d'Espanya en tot allò que es referix a renda per càpita, a benestar social en general i a competitivitat econòmica, a causa de la marginació del nostre país en les grans decisions de la política i l'economia estatals.

En eixe sentit, posava com a exemple el cas de Catalunya, “que ha copresidit el Govern d'Espanya i que, probablement, prompte ho tornarà a fer” i posava l'accent en el fet que els dos partits majoritaris en la nostra terra han desatés les necessitats de la societat valenciana per estar sempre a l'aguait del que més convé en cada moment en les seues seus de Madrid.

La tercera intervenció va córrer a càrrec d'Abelard Saragossà, lingüista i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València – Estudi General. Entre les seues obres de divulgació sobre un model satisfactori de valencià culte, convé destacar El valencià del futur (Alambor, 2002) la Gramàtica valenciana raonada i popular (Tabarca, 2005) i Reivindicació del valencià (Tabarca, 2007), Premi d'Assaig 2006 de la Generalitat Valenciana.

Durant el seu parlament, va exposar aquells aspectes que, segons ell, comporta formar part del poble valencià. Així, va insistir en la importància de conéixer i apreciar la valenciania de cada una de les comarques valencianes, de Vinaròs a Oriola, de Dénia a Ademús, d'Utiel al Cap i Casal. A més, va destacar com d'essencial és per a la nostra societat practicar la solidaritat amb els altres valencians: preocupar-nos per les indústries que estan presents en el nostre territori, com ara la del calcer, la del moble i la del joguet i, per descomptat, per la terra, pel benestar dels nostres agricultors.

També es va referir el lingüista a la necessitat de connectar per tren i per autovia les ciutats de Xàtiva i Alacant a través d'Alcoi, com també d'estendre les línies de rodalia a la zona entre Gandia i Dénia i a la part septentrional del nostre territori, que encara roman pràcticament incomunicada. Però no només va parlar d'impulsar infraestructures, ja que, segons va afirmar, el més necessari per a millorar una societat és millorar l'educació i la sanitat.

Sobre la llengua, Saragossà va explicar que, una volta superades les discussions estèrils sobre la naturalesa del valencià, convé seguir treballant en la línia dibuixada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per a l'assoliment d'un model de valencià culte que siga fàcilment identificador, assumible i practicable per a les persones de cultura mitjana. En eixe sentit, un bon exemple és “el valencià extraordinari del segle XV, quan els nostres clàssics escrivien bàsicament com parlaven i parlaven bàsicament com escrivien”.

Finalment, sobre les polèmiques estèrils que han obstaculitzat la difusió social del valencianisme, va pronunciar una frase contundent: “Els valencians no hem de ser ni catalanistes ni anticatalanistes, ni espanyolistes ni antiespanyolistes. Simplement hem de ser favorables a allò que som, és a dir, provalencians”.

En darrer lloc, va intervindre Joan Senent, professor del Departament d'Organització d'Empreses de la Universitat Politècnica de València (Campus d'Alcoi) i un valencianista històric com ben pocs, ja que, a banda de ser “un valencianista de tercera generació” (com ell mateix va afirmar en la tertúlia), ha passat per totes les etapes del nacionalisme valencià des de la Transició: de l'esmentada UDPV a l'actual BLOC Nacionalista Valencià, passant pel Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i per la Unitat del Poble Valencià (UPV).

També va participar, de la mà del Partit Valencià Nacionalista (PNV) de Pepa Chesa, en les mítiques converses fallides de l'Hotel Inglés per a la constitució de la Convergència Democràtica Valenciana (1993-1994), la plataforma que havia d'ajuntar totes les sensibilitats del valencianisme polític (de la Unió Valenciana de Vicent González Lizondo a la UPV de Pere Mayor, passant pel sector de l'ex-conseller socialista -i ara conseller amb el PP- Rafael Blasco).

Al llarg d'una intervenció emocionada, Senent va deixar ben clar que, per a ell, només pot haver una resposta a la pregunta de què és ser valencià: simplement, ser. Va explicar que ser valencià és i ha sigut per a ell ser persona, formar part d'un poble, ja que “el món no s'acaba en la meua pell” i “mai moriré del tot, ja que seguiré existint com a poble valencià”.

Va recordar com s'havia forjat el seu sentiment de valenciania durant la Postguerra, quan sos pares, valencianistes, el van criar en castellà en un ambient social de por (“recorde l'olor de la por”) i va aprendre el valencià pels carrers de Massarrojos (pedania del Cap i Casal), i com va assistir als cursos de llengua de Carles Salvador en Lo Rat Penat. Aleshores, afirma, no hi havia cap problema amb la naturalesa del valencià ni amb l'ortografia, ja que es feien servir naturalment les Normes de Castelló.

Va ser més tard quan, segons Senent, va sorgir l'anticatalanisme com a arma de la dreta centralista contra el valencianisme incipient. Així, es va veure expulsat de Lo Rat Penat juntament amb una persona de la categoria de Manuel Sanchis Guarner, acusats de catalanistes i, atenció, “d'antivalencians, és a dir, de just el contrari del que érem. I això fa molt de mal”. En eixe sentit, va afegir: “¿A mi què m'importa que el valencià i el català siguen la mateixa llengua? ¡Clar que són la mateixa! ¡És que jo, per a ser valencià, no necessite separar-me de ningú!”.

I, per a acabar, el professor va proclamar la necessitat que tenim els valencians de “vincular el món cultural, l'econòmic i el polític, de fer pinya i anar tots a una com a poble en la defensa dels nostres drets i interessos”.